Lluny de casa

Antònia Cladera: “Els companys de l’hospital són com la meva família”

N’Antònia Cladera és una artanenca que s’ha adobat a Pamplona on va estudiar la carrera de medicina i que actualment viu i treballa a Mannheim, una ciutat alemanya.

Nom complet: Antònia Cladera Font

Edat: 27 anys

Lloc on vius actualment: Mannheim, Alemanya

————–

Quants anys fa que vius a Manheim? 

Fa tres anys que visc a Mannheim i dos que hi faig feina.

De què treballes?

Treball de metge resident de ginecologia.

I de voluntària? Tens experiència?

Sí. A tercer de carrera me’n vaig anar a Perú. Vaig estar un mes a un orfenat fent classes d’anglès. L’any següent vaig partir un mes a Guatemala a un centre de salut ambulant. Allà fèiem classes a voluntàries del país que després anaven a les famílies a explicar els principals riscos ginecològics: prevenció de càncer de mama, embaràs, coll d’úter, etc. I després, a cinquè vaig estar a la Índia a l’associació de la Madre Teresa de Calcuta. Allà vaig estar a un orfenat de nins amb paràlisi cerebral on fèiem activitats de rehabilitació.

Abans d’anar a viure a Alemanya vares viure en algun altre lloc a part d’Artà?

Sí. Abans d’Alemanya vaig estar vivint sis anys a Pamplona, on vaig estudiar la carrera de medicina. Un cop finalitzat el grau, vaig partir cap a Alemanya.

Per què Alemanya?

(Riu). Jo havia acabat la carrera i havia de començar a fer de metge resident. Les opcions que tenia eren o bé tornar a Mallorca, o quedar a la península o marxar a l’estranger, una possibilitat que sempre m’havia fet il·lusió. A Pamplona, vaig conèixer un jove alemany molt guapo i vaig pensar que Alemanya era una bona opció. (Rialles). A Alemanya la residència per ser metge especialista és una mica més àmplia que a Espanya: dura un poc més, tens més flexibilitat… Aquí si comences la residència a Manacor, per exemple, l’has de fer tota a Manacor. Podries canviar però és bastant complicat. En canvi, a Alemanya hi ha més flexibilitat. Durant l’especialització pots passar per diferents hospitals. De fet, cada hospital té els seus punts forts. Si a un hospital són experts en sòl pelvià i a un altre són experts en cessàrees pots rotar pels dos. A més, com que sempre tens feina perquè fan falta metges, pots triar on anar. Així mateix, al començar la residència no tenia clar si realment volia fer ginecologia. En cas de que no m’hagués agradat, si hagués volgut canviar d’especialitat ho hauria pogut fer.

Com és el teu dia a dia a l’hospital?

Faig feina de 7:30 a 16:00. Normalment faig una hora extra diària. Les hores extres s’intercanvien per hores lliures. El primer que faig quan arrib a l’hospital és reunir-me amb els companys per tractar els casos que hi ha hagut durant la nit. Després vaig rotant per les distintes àrees del meu camp: sala de part, consultes, planta… Al migdia, els membres de l’equip acostumam a dinar tots plegats. Consider que tenc molta sort perquè tenc la sensació que els companys em cuiden molt. Ara mateix estic a un hospital similar a l’hospital de Manacor en quant a grandària. En general, la jornada laboral és tranquil·la. Tot depèn de l’hospital universitari on facis la residència.

Quan em toca fer guàrdia estic tota sola a l’hospital

Fas guàrdies?

Sí. Als dos mesos de residència vaig començar a fer-ne. Les guàrdies són de 24 hores. De 7:30 del matí a 7:30 de l’endemà. Quan em toca fer guàrdia estic tota sola a l’hospital. L’adjunt és a casa seva i si tenc algun cas urgent el telefon i ell ha de ser a l’hospital en un màxim de 6 minuts. A Espanya crec que sempre hi ha un metge adjunt a l’hospital en cas d’emergència. Aquest fet et dona seguretat però estant sola aprens més. Si tens dubte sempre pots telefonar. Jo intent telefonar el mínim possible. 

I el temps lliure? Explica‘ns que t’agrada fer.

Vivim a un a ciutat on hi ha molt ambient musical. A Manheim hi ha l’escola de música de pop més important d’Alemanya. Hi ha molt bons concerts. Ara també m’he aficionat a l’escalada. Pel que fa als caps de setmana, és bastant típic anar d’excursió. Els boscos alemanys són impressionants comparats amb els mallorquins. La gent acostuma a passar els dissabtes i els diumenges al camp, concretament en refugis. Allà la gent desconnecta: menja salsitxes, beu cervesa… És un pla divertit.

Va ser fàcil adaptar-te als canvis? Et sents integrada? 

Crec que va ser més gran el canvi de Mallorca a Pamplona que de Pamplona a Alemanya. El més difícil va ser l’idioma. Abans de parlar l’alemany em sentia sola i em costava integrar-me perquè no entenia a la gent. Una vegada familiaritzada amb l’idioma vaig deixar de tenir la sensació d’estar vivint en un altre país. La veritat és que ara em sent com a casa. Els companys de l’hospital són com la meva família. Una vegada superes la barrera de l’idioma pens que no és difícil viure a fora.

Per practicar l’alemany em vaig apuntar a un minijob d’ajudant de quiròfan

Com ha estat el procés d’aprenentatge de l’alemany?

Quan me’n vaig anar no en sabia gens. Abans de partir, havia xerrat amb una al·lota de la universitat que m’havia dit que en quatre mesos parlaria alemany i vaig pensar què fàcil, en res me’n sortiré. Mentida! (Riu). En quatre mesos no sabia dir res. Per aprendre bé l’alemany vaig estar un any estudiant, anant a classes cinc hores cada dia. Durant els primers sis mesos et penses que aprens però no pots parlar amb fluïdesa. Per practicar, em vaig apuntar a un minijob, un contracte de remuneració baixa de 15 hores setmanals. El meu minijob va ser d’estudiant ajudant de quiròfan. Llavors, el meu alemany era limitat. A sobre, a quiròfan tothom va amb mascareta i jo no entenia res. Quan algú telefonava em deien: “Antònia agafa el telèfon!” i jo contestava : “no, no, no! Jo no agafaré el telèfon!” (Rialles). I si érem un grup de cinc o sis a vegades es dirigien a mi i ni me’n temia. Necessitava veure com explícitament em parlaven a mi. Fins que hi ha un moment que fas “clic” i et molles. T’equivoques però ja el parles i vas millorant. Després d’un any d’estudi intens vaig obtenir la titulació C1 i vaig començar a treballar com a ginecòloga. 

Què té Manheim que no té Artà?

És una ciutat grossa, de 350.000 habitants. Sempre hi ha alguna cosa per fer. O un concert, o teatre, o un bar on reunir-te amb els amics… També hi ha moltes més sortides professionals. Podia escollir uns quants hospitals on formar-me com a ginecòloga. Manheim és, com he dit, una ciutat gran però pots anar per tot en bicicleta. 

I què té Artà que no té Manheim?

Doncs que coneixes pràcticament a tothom. És un poble tranquil on m’agrada passejar. I la família, per descomptat.

Creus que t’hi estaràs molta estona a Manheim?

Hi he d’acabar la residència, em queden almenys tres anys. Supòs que després hi voldré treballar cert temps. Cinc anys segur.

Mon pare m’enviava herbes dolces perquè no estés tan trista

Tens alguna anècdota que vulguis compartir amb nosaltres?

Una i dues. Ara estic molt contenta d’estar a Alemanya però el primer any, quan estudiava alemany, va ser dur. Moltes vegades vaig pensar tornar perquè pensava que aquí la gent em tractava com una estrangera, pensava que mai xerraria alemany. Quan li contava això a mon pare, m’enviava herbes dolces perquè no estés tan trista. I una de l’hospital. Després de dos mesos vaig començar amb les guàrdies. Quan ja en duia tres li vaig dir a un adjunt “no et pots queixar perquè quan tenim guàrdies junts amb mi pots dormir” perquè jo no el telefonava. Hi ha companyes que telefonen tota l’estona de la guàrdia. I ell em va contestar: “t’he entès però això no ho diguis en alemany, perquè aquí dormir junts significa anar-se’n al llit amb algú”. I després, cada vegada que tenia guàrdia els altres companys li demanaven a l’adjunt si havia dormit bé. Varen estar mig any amb la broma.

Deixa un comentari

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades galetes i l'acceptació de la nostra política de cookies , premi l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies