Cultura Entrevista

Ma Antònia Massanet: “Aquest any el PoésArt se centra a reivindicar la llengua i cultura catalana i la figura de la dona”

Maria Antònia Massanet dirigeix el PoésArt, convertit ja en un imprescindible del poble d’Artà

M. Antònia Massanet (Artà, Mallorca, 1980) és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per la UB i té el màster de l’iiEDG en Estudis de Dones, de Gènere i Ciutadania. Treballa com a professora de secundària i des del 2013 dirigeix el festival PoésArt. Ha coordinat diversos cicles de poesia, com La Poeteca, el de l’Iroom o l’Aparador poètic de l’Espai Mallorca, tots a Barcelona, i ha estat secretària de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, cronista de Barcelona Poesia, professora en tallers de poesia i dinamitzadora de clubs de lectura feministes. Ha publicat Disseccions emocionals (premi Art Jove de poesia 2006), la plaquette el moll de l’os (2012), batec (Curbet, 2014), Kiribati (AdiA, 2015, 2ª edició: 2017) i Aus de ramat (AdiA, 2019) i és coautora d’Amb accent a la neutra. Antologia de dones poetes a Mallorca (Lleonard Muntaner, 2014). Els seus poemes han estat recollits en una quinzena d’antologies, les últimes 60 Women Writers in Catalan (Raig Verd, 2017), Mig segle de poesia catalana. Del Maig del 68 al 2018 (Proa, 2018) i Amors sense casa. Poesia LGBTQ catalana (Angle Editorial, 2018) i traduïts al castellà, francès, romanès, anglès i grec. També ha publicat ressenyes i articles a les revistes Caràcters, Poetari, Serra d’Or, Núvol, a El Quadern de les idees, les arts i les lletres, a Llavor Cultural, a La Directa i a La Lectora, i en diversos volums col·lectius.

Com neix el festival Poésart?

En plena crisi econòmica tenia moltes ganes de fer coses. I va arribar el moment que vaig veure que ho havia de fer per jo mateixa, el “make it yourself”. I a Barcelona ja havia començat a organitzar recitals de poesia i un cicle que es deia ‘La Poeteca’, que es va fer durant 4 anys en un bar de Barcelona i funcionava molt bé. I després de fer una presentació amb altres poetes de Mallorca a Artà, el batle del moment, que era en Jaume Alzamora, va proposar-me fer alguna cosa de poesia al poble i va sortir-ne el Poésart. I després hem tengut la gran sort que el PI, el PSOE i Alternativa per Artà també s’ho han sentit molt seu. El recolzament que hem tengut de tots els partits polítics és molt gran. I de tota la resta d’empresaris i col·lectius participants. Artà és un poble que estima la cultura i això hi fa molt.

És un festival amb una fórmula diferent, que implica diverses entitats i comerços del poble.

Quina és la fórmula del Poésart?

És un festival amb una fórmula diferent, que implica diverses entitats i comerços del poble. Vaig fer el projecte pensant que fós un dinamitzador cultural i recuperar-ne la funció social de la poesia, com els joglars de l’Edat Mitjana. És un festival que accepta l’acte del teatre; abraça la poesia com a posada en escena, en la seva versió més de rapsodia, teatralitzada. En lloc de que el públic vagi a veure poesia, som nosaltres qui ens desplaçam cap al públic. Ara ja hi ha gent que ens espera a un lloc determinat. Dur la poesia a botigues, llocs com sa cooperativa – on reciten entre sacs de pinso-, no és tan comú. Però els primer anys, haviem d’estirar un poc a la gent, fer un reclam. Ara ja hem hagut de dir que no a recitar a alguns locals per falta de temps. 

La música acompanya la poesia…

El primer any, per engrescar la gent, vam dur un grup de músics de sa banda, però després vam dur sa batucada de Son Servera, ja que la d’Artà s’acabava de formar. I des de llavors, ens acompanya Tremolartà. En el Poésart sempre intentam implicar al poble, negocis, músics i grups. Tot i que sempre hi ha un grup musical que ve de fora. 

Enguany n’és la setena edició. Com ha evolucionat el festival?

Sa veritat és que ara ja està consolidat. He de reconèixer que el primer any jo estava molt loca, perquè en tenia moltes ganes. vaig ser una loca per voler dur a terme un projecte tan ambiciós, pràcticament tota sola i amb tan poc pressupost, però la il·lusió em va poder. Però hem anat augmentant el finançament i obtenint més mans per a l’execució, com aquest any amb n’Ivan Martín, que fa una gran tasca, o amb els magnífics dissenys de n’Antònia Monroig, que és dissenyadora gràfica i poeta i no pot estar més motivada per fer les imatges del festival.

Enguany els poetes son tots dels Països Catalans.

Si. Així com l’any passat vam fer un festival més internacional, perquè hi havia un parell de poetes en castellà: un poeta cuba, una poeta gallega, una alemanya… enguany tots son poetes en llengua catalana, de Mallorca, Catalunya i València. M’agrada anar canviant, però sempre hi ha molta base en català. Al festival venen poetes ja publicats, alguns amb més trajectòria, altres més joves però amb uns inicis prometedors. Cercam poetes que recitin molt bé. Sempre seguesc un criteri de qualitat de l’obra publicada però també que els poetes siguin bons rapsodes, perquè aquest és un festival molt popular i que persegueix divulgar la poesia entre un públics no coneixedor.

Com és això de fer un festival de poesia en l’estiu?

És un festival molt atípic on ens agrada el salt de risc. Perquè fer un festival de poesia, en ple estiu a Mallorca, no és normal. Però ho fem per desestacionalitzar un poc la cultura. Abans, quan jo venia en s’estiu, fa set-vuit anys, hi havia poca oferta cultural: algun concert, verbenes i platja. No pot ser que s’aturi tot perquè faci calor. 

Enguany és un any on hi ha més presència de dones

Què caracteritza el PoésArt 2019?

Enguany és un any on hi ha més presència de dones (5 dones i 4 homes) i totes en llengua catalana. Últimament encara estam patint atacs a sa llengua i sa cultura. Hi ha un auge dels partits d’ultradreta. Hi ha molt a reivindicar encara en cultura i llengua i era adequat fer-ho així. I també amb un component femení i feminista. Aquest any està centrat en reivindicar llengua i cultura i feminisme i la figura de la dona. 

Una de les assistents com a representant institucional torna a ser na Laura Borràs. 

Ella és una gran fan del festival. Sol estiuejar a Sa Colònia de Sant Pere, i el primer any, quan ens vam trobar a la Setmana del Llibre en Català em va renyar per no haver-li dit, que hauria vengut. Des d’aleshores és una incondicional del festival i del poble d’Artà, que s’estima molt. Primer com a Directora de l’Institut de les Lletres Catalanes, després com a Consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya i enguany, com a Diputada del Congrés. Aquí al poble, i al Poésart ja la consideram indispensable. És una persona molt culta i molt intel·ligent, que passa molt de gust de les coses i molt generosa, per això des del principi ens ha recolzat molt.

T’has inspirat en altres festivals de poesia per organitzar el PoésArt?

Un referent era el Festival de Poesia de Sitges, també petit i amb una gran implicació del poble. És un festival preciós, allà fan homenatges als poetes. Aquí els poetes venen a currar i a suar, malgrat les inclemències. Enguany, com a novetat a nivell tècnic tindrem un equip de so a cada lloc. Tothom hi posa ganes. I amb en Toni Bonet, tot i que acaba de començar, comptam amb el seu suport i s’hi ha implicat. 

Fes-nos 5 cèntims dels poetes d’aquest any. 

Apostam per tres poetes joves mallorquins, que tenen un llibre cada un, però molt interessants: na Cati Coll, que va guanyar el Premi de Poesia Inèdita Vila de Lloseta 2018. En Tomeu Crespí, que va publicar un poemari en un llibre col·lectiu i és un molt bon rapsode. I en Miquel Àngel Adrover, que a més és glossador i ha publicat fa poc un poemari. I aquests dos varen ser deixebles d’en Toni Artigues. Que era un gran divulgador de la poesia. També ve en Sebastià Alzamora, un dels nostres autors més importants i de més projecció, especialment en narrativa però que té poemaris interessantíssims, molt ben treballats a nivell formal però plens de risc, com Mula morta o el recent La netedat.

Després també ve n’Àngel Terrón, que és un poeta gran que té molts de deixebles. A més de poeta, és catedràtic de química orgànica a la UIB. Fa una poesia molt intel·lectual i treballada però a la vegada comunica moltíssim. De Catalunya venen na Sònia Moll, que és una feminista molt potent i que treballa molt la figura de la seva mare, que va patir alzhèimer, i treballa des del record i també des de les visibilitats lèsbiques. Na Meritxell Cucurella-Jorba, que és un terratrèmol a l’hora de recitar, d’interactuar, és una gran rapsoda. Ella s’autodefineix com a dinamitadora. Jo li afegesc “cultural” al darrera. I després també ve na Begoña Pozo que es una poeta valenciana, que escriu en català i castellà i alguna vegada en italià, ja que també és professora de Filologia Italiana a la Universitat de València. I a més tenim poetes del poble, com na Carme Sánchez, que fa anys que participa en el festival. Enguany altres poetes artanencs no hi poden participar per diferents raons. Els locals són els únics que repeteixen en el festival. Els altres poetes no ho fan mai. 

Hem de pensar que abans els poetes venien fora cobrar i ara ja hem professionalitzat el festival, perquè tenim més recursos i subvencions. Per això, al cinquè any vam tornar a convidar autors que vingueren el primer i el segon. Aquella va ser l’única vegada que vam repetir autors (que no eren d’Artà). Sempre són nous, així sempre va passant lo bo i millor de sa poesia en llengua catalana per aquí.  

Quin és el moment/acte més especial per a tu del PoésArt?

Jo et diré un moment i d’un any. Fa dos anys, que va ser el primer any que vam acabar la ruta de bars i restaurants a l’horabaixa a la terrassa del teatre. Quan me’n vaig donar compte, estavem aquí amb un ambientasso, hi havia quasi 300 persones i me va entrar una eufòria molt barbitúrica, gairebé. En aquest moment vaig dir “ara sí, això és un èxit”. Clar, és un festival de poesia, no es pot comparar amb altres activitats que arrosseguen una massa de gent. Però al PoésArt hi acaben passant gairebé 1000 persones en les diferents activitats. I això a un poble de poc més de 6000 habitants, del nord-est de mallorca, que estam a una hora de Palma, que estan al marge del marge gairebé de la cultura catalana, doncs és extraordinari. 


TRAJECTÒRIA

Com definiries la teva poesia?

Jo tenc dues vessants, la de poeta i la d’organitzadora d’activitats poètiques, que m’agrada molt. Per exemple, jo al PoésArt, no hi he recitat mai. Perquè he d’estar comprovant que tot vagi bé. A més, de que també pareixeria que “l’he fet per jo”. Com a organitzadora sóc molt compromesa i intent ser el màxim professional possible. Com a poeta, la meva poesia obeeix sempre a una recerca i cada vegada es va fent més reflexiva, nua i experimental. En cada poemari la crítica em reconeix un salt endavant i això és bo, l’evolució és fonamental a l’hora d’escriure.

I en què t’inspires?

A diferència d’altres poetes, jo no escric molt. Jo cerc o me trob amb una imatge, que me sotragui, que me faci com un clic, que digui “d’aquí en puc fer un poemari”. Perquè jo treball la construcció del poemari com un llibre total. Per això els poemes no tenen títol. El títol me tanca molt el poema, me condiciona molt. 

Per exemple: a ‘Batec’ (1r llibre) vaig tractar la condició del cos, sexuat en femení, però des d’un punt de vista molt corporal. A ‘Kiribati’ vaig agafar una imatge d’un món en desaparició que em servia per donar veu poètica a la crisi económica però que va acabar sent un altre tipus de crisi. Kiribati es una illa que està al Pacífic que degut al canvi climàtic, a la fusió dels pols i a la pujada dels oceans va perdent territori. I vaig pensar: “què feim queixant-nos noltros de la nostra precarietat quan això sí que és una aniquilació. Que aquesta gent està perdent el seu món”. I a partir d’aquí vaig anar desenvolupant el poemari. I al final vaig encarar-lo cap a un món en desaparició, que era també el de les Balears governades per Bauçà, que era un altre arxipèlag en un risc de desaparició cultural i d’anorreament lingüístic. A més de la reivindicació mediambiental que, per descomptat, encara és vigent.

Els poemes funcionen com faules per xerrar de l’ésser humà.

Així com a ‘Kiribati”i era més geogràfica, ‘Aus de Ramat’ és més animal. Però no només va d’aus, va de mamífers, peixos, insectes…Els poemes funcionen com faules per xerrar de l’ésser humà. I també hi ha alguns poemes de caire feminista, dintre la secció més de mamífers i de plaga. Perquè per exemple, hi ha un poema dedicat a la primera sentència de ‘La Manada’ i d’altres de reflexió sobre el gènere. Però sobretot és un poemari fet des de la soledat de la malaltia. De la necessitat de tenir un grup, un ramat, no des del punt de vista de condició de docilitat, sinó d’acompanyament. Si la paraula no estigués tan denostada, hauria reivindicat més ‘la manada’. 

Poesia té nom de dona. És la poesia el ‘vehicle’ de la reivindicació feminista?

Avui en dia cada vegada hi ha més dones poetes que reivindiquen i escriuen des de la condició de dones però també des de la feminista. I me va molt bé que me facis aquesta pregunta perquè es meu pròxim projecte serà la primera antologia de poesia feminista en llengua catalana. Sortirà el març de l’any que ve i estarà classificada en diferents temàtiques (unes 15) desde violència de gènere a crítica a l’amor romàntic. I ja vaig per 80 poetes. Anirà des de na Maria Antònia Salvà fins a l’actualitat i cada apartat comptarà amb una introducció teòrica.

Ara tenim la sort de que cada vegada hi ha més dones poetes. Quan jo vaig començar al 2006, érem moltes menys, hi havia moltes coses a reivindicar. Però cada vegada la consciència feminista està més escampada. Entre el #MeToo i la Manada, duim uns anys de bonança i auge dels feminismes. Tenc un màster en ‘estudis feministes i de gènere’. Bé, de dones i de gènere, no es varen atrevir a posar ‘feminisme’ al títol. Quan el vaig fer entre 2007-09, molta gent que deia que ho trobava absurd, que ja havia igualtat. Jo tenc amigues i companyes poetes que fa uns anys me criticaven certs comentaris que jo pogués fer, com per exemple denunciar micromasclismes, i que ara hi estan d’acord. És un gran triomf. No ens podem deixar d’alegrar que cada vegada hi hagi més gent amb consciència feminista, però encara hi ha molt a fer.

Deixa un comentari

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades galetes i l'acceptació de la nostra política de cookies , premi l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies