Lluny de casa

Cristina Monroig: “Em sento més integrada a São Paulo que a Barcelona”

Na Cristina és estudiant de criminologia i actualment està vivint a Brasil.

Nom complet: Cristina Monroig Vicens

Edat: 23 anys

Lloc on vius actualment: São Paulo, Brasil

————-

Quin temps fa que vius a Brasil i fins quan tens previst estar-hi?

Vaig arribar a Brasil fa 4 mesos, dia 5 de febrer. En principi, fins dia 29 de juliol però existeix la possibilitat de quedar aquí per més temps.

Com i per què decideixes creuar l’Atlàntic i anar a viure a Brasil?

La veritat és que va ser una cosa del destí. Vaig emplenar el formulari d’Erasmus i tenia 8 opcions per omplir. Òbviament, les primeres opcions varen ser Europa perquè és el que ‘tothom fa’. Però vaig veure Brasil i em va picar la curiositat. Així que les 6 primeres opcions varen ser diferents llocs d’Europa i les dues darreres, més per la gràcia que perquè en algun moment m’hagués plantejat seriosament venir cap aquí, vaig posar Brasil.

No sabia que el fet què el document no s’enviés em portaria al lloc on he sigut més feliç

El que va succeir va ser que el títol de B2 no se’m va carregar a la sol·licitud i va constar com si no el tingués. Per tant, les opcions que havia posat d’Europa automàticament es varen descartar. El que no sabia era que el fet que el document no s’enviés amb la meva sol·licitud em portaria al lloc on, fins al dia d’avui, he sigut més feliç.

Quines són les principals diferències de la vida entre la Colònia i Brasil?

La veritat és que aquesta pregunta és molt difícil de respondre. La Colònia i Brasil no es poden comparar, però és que Espanya i Brasil tampoc.

Brasil és un país enorme on viuen milions de persones. Només a São Paulo n’hi viuen 12 milions. He conegut gent que viu a ‘condominios’ que són urbanitzacions privades on hi viuen més de 400.000 persones (i només a un petit barri de São Paulo). Per tant, comparar-ho amb la Colònia és impossible.

Brasil és un país molt polaritzat on la riquesa està en mans d’un pocs i hi ha una gran part de la població vivint en situacions extremadament precàries. La quantitat de gent que viu al carrer és devastadora i quan arribes aquí és un xoc bastant fort. A més, l’arquitectura aquí és una bogeria però és preciós veure com pràcticament tot és possible: a São Paulo un dels barris més rics està just davant d’una favela (les faveles es caracteritzen per les condicions precàries de vida i per la violència. Són perilloses i només hi pot accedir la gent que hi viu).

Amb Europa (comparar-ho amb Espanya és molt complicat) la principal diferència, o la que a mi més m’ha impactat, és la gent. M’he adonat que els europeus vivim en una bombolla i ens creiem el melic del món. Ens eduquen per creure que som una societat més evolucionada i més respectuosa, menys racista i més tolerant. Però vivint aquí he descobert tot el contrari: que som gent egoista, racista i xenòfoba amb molts de prejudicis. Aquí, a Brasil, la gent dóna fins i tot el que no té. A Europa ens fan tenir uns prejudicis sobre Amèrica Llatina que no són certs i ens fiquen dins el cos una por que no és real. Jo, per exemple, podia triar 1 any o 6 mesos i, per la meva por infundada, vaig escollir l’opció de 6 mesos (i ara n’estic molt penedida).

Així i tot, he de dir que jo visc a São Paulo que és un món diferent a Brasil i com que és un país tan gran, és impossible extrapolar el que jo he conegut aquí amb la resta de Brasil.

I quant a estudis? És diferent respecte a Barcelona?

Per a mi ha estat més fàcil però perquè sóc intercanvista i normalment saben que el que volem és viatjar i gaudir. Però el nivell d’estudis que s’exigeix aquí, i a Amèrica Llatina en general, és més alt. Jo crec que és així perquè ells, per arribar on un Europeu arriba més fàcil, s’han d’esforçar molt més i formar-se més intensament.

En el teu cas, com a estudiant de criminologia, on hi veus més o menys possibilitats laborals a Brasil o a Espanya?

Per una banda, com a criminòloga, a Espanya perquè aquí no existeix aquest grau i per tant encara no hi ha uns llocs de feina especialitzats. Però per altra banda, hi veig moltes sortides perquè és una societat que està en procés de canvi i que hi falten molts professionals per tractar les dificultats socials que marquen la societat brasilera.

Com ha estat la teva adaptació? Et sents integrada?

La meva adaptació ha estat impressionant, em sent més integrada del que m’hi he sentit a Barcelona. Com ja he dit, la gent aquí és increïble i no s’ho pensa dos cops en ajudar-te amb tot el que necessites. La veritat és que no feia ni una setmana que vivia aquí i ja em sentia com a casa.

Em sent més integrada del que m’hi he sentit a Barcelona

I l’idioma? Ja parles portuguès?

Si, bé… Direm que parlo ‘portuñol’ que és gairebé el que qualsevol persona que parla espanyol acaba aprenent de manera ràpida. Però sí, parl portuguès i això ha estat gràcies a viure en una ‘república’ (és una residència però no només universitària) on hi ha brasilers a més d’intercanvistes. A més, aquí no parlem anglès entre les persones que estam d’intercanvi, sinó que tots vàrem decidir que volíem parlar portuguès i no perdre l’oportunitat d’aprendre un idioma.

Què és el que més t’agrada de Brasil?

No em podria quedar amb una sola cosa. I crec que totes les persones que he conegut que han fet intercanvi aquí coincidirien amb jo: Brasil és brutal, impressionant. Jo m’he enamorat d’aquest país i de la seva gent i, sens dubte, tornaré aquí per viure-hi uns anys de la meva vida. Sent que m’ha faltat temps per seguir sent feliç aquí.

Però bé, si m’hagués de quedar amb una cosa, seria amb la gent d’aquí i amb el canvi que han provocat en mi com a persona. La veritat és que estic tan enamorada de Brasil que podria escriure línies i línies sobre el meravellós que és aquest país i tot el que significa per a mi.

aquí he trobat una felicitat tan pura i que em fa sentir tan completa que no he tingut temps de trobar a faltar res d’Espanya

I què és el que més trobes a faltar?

La veritat és que res. És a dir, sempre hi ha els tòpics: família, amics… Però aquí he trobat una felicitat tan pura i que em fa sentir tan completa que no he tingut temps de trobar a faltar res d’Espanya. I això ho hem parlat molts cops amb les persones d’intercanvi tant europees com d’Amèrica llatina i també coincideixen amb mi.

Brasil i la seva gent t’ofereixen tantes coses bones que ni penses en el que trobes a faltar.

Explica’ns una anècdota curiosa de la teva estança aquí.

Anècdotes i historietes, com sempre, n’hi ha moltes… La primera va ser arribar aquí i veure que des d’Europa estem molt equivocats. Em va sorprendre el nivell de civilització que hi ha. Al principi no ens atrevíem a posar ni un peu al carrer anant sols encara que fossin les 11 del matí. Pensàvem que ens matarien. Ara riem molt quan ho recordam.

Però la més graciosa i que recordaré sempre, fou quan un dia vàrem anar a passar el cap de setmana a una platja ubicada a una hora i mitja de Sao Paulo. En total es podien veure tres platges, era increïble. De fet un moment vaig dir: “això sembla la sèrie Lost”. Vàrem caminar fins arribar a la segona platja i ens varen dir que hi havia una cachoeira (cascada) així que vàrem decidir anar-hi. Érem 3 gringos (extrangers) i tres basileirs.

Un amic meu va decidir no venir perquè el cel estava molt ennuvolat i semblava la fi del món però els altres vàrem pensar: som a Brasil, és ara o mai. Arribàrem fins allà, ens banyàrem a la cachoeira i decidírem tornar perquè el cel estava cada vegada més encapotat. Una bona tempesta va començar, trons i llamps i nosaltres dins d’un bosc amb uns arbres gegants. El camí va desaparèixer i nosaltres estàvem perduts i anàvem amb xancles. Vàrem començar a relliscar uns per damunt dels altres. En aquell moment ens fogiren les rialles.

El problema va ser que quan vàrem aconseguir arribar a la segona platja el camí fins per arribar a la primera (que era on teníem el cotxe) no existia perquè no aturava de ploure.

Es va fer de nit i 4 hores després, els bombers ens venien a rescatar amb una llanxa. Quan recordam aquell dia no podem aturar de riure perquè per sort no va passar res, però hauria pogut passar.

Però sortir d’Europa ja és una aventura i una anècdota en si sola. Tot el que et passa, tot el que canvia dins teu, totes les coses noves que aprens i tot allò que tenies après i canvies és increïble i ho recoman a tothom.

Deixa un comentari

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades galetes i l'acceptació de la nostra política de cookies , premi l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies