Opinió

Hoy quiero confesarme

Aina Ferragut

Sobre Aina Ferragut

Soc n’Aina Ferragut. Faig de professora de català a L’Hospitalet de Llobregat. A vegades me crec cegament les coses que dic. Altres vegades, només és un paper. En general, tenc molts de dubtes i he après que no passa res per canviar d’opinió.

Fa uns anys, per coses de la vida, vaig coincidir en un màster amb una al·lota que s’autodenominava ​terrorista linguistika. Jo, jove i inexperta (permeteu-me que culpi la joventut i no la beneïtura) vaig jutjar-la a l’instant i vaig arribar a la conclusió que si no seguia les normes ortogràfiques i gramaticals devia ser, en el fons, perquè no en sabia. I, ja que això és una confessió, me sentia moralment superior. 

Però la realitat ens posa sempre a lloc. Vaig sortir del màster i vaig haver d’enfrontar-me a #lavida. I, oh sorpresa, vaig descobrir que era una naïf plena de prejudicis. Temps enrere, hauria jutjat a qualsevol persona que fes una falta d’ortografia o que utilitzés una paraula sense la precisió quirúrgica que jo volia pensar que tenia. M’hauria equivocat, exactament com em vaig equivocar amb la companya terrorista. 

Per sort, amb el temps i intentant ensenyar ortografia a secundària (vos assegur que no hi ha cosa més avorrida que haver de fer exercicis de ​b o ​v​) he comprès que hi ha coses més importants. Escriure bé és important, clar; però no és vital. I, en qualsevol cas, escriure bé no és escriure sense faltes d’ortografia. Aquesta part de la llengua és una convenció social com qualsevol altra; i voler jutjar a la gent que segueix els convencionalismes o no a cops de moralitat és (lleugerament) elitista. 

Potser abans de posar per tuiter ​Me sangran los hojos ​ens hauríem de parar i pensar per què aquella persona escriu així. L’ortografia, al final, només és una carta de presentació, que hem de cuidar, però no podem deixar que determini tota la nostra relació amb el món. Potser la persona de qui en feim broma no ha pogut estudiar; o no ha volgut fer-ho, i s’intenta comunicar tan bonament com pot. Potser la persona de qui en feim broma té dificultats per recordar normes senzilles i li és un món escriure dues oracions amb sentit. Potser la persona de qui en feim broma és una eminència de la llengua, que la té tan controlada que pot jugar i fer amb ella el que vulgui. En aquest darrer cas, de fet, en qualsevol circumstància, farem el ridícul i quedarem com a sabelotodos que no saben res. Nosaltres no som qui per obligar a ningú a seguir unes convencions socials i molt manco jutjar a qui no les segueix. I potser durant el nostre judici ens perdrem l’oportunitat d’aprendre una altra visió del món o d’entendre per què escriu així qui hi escriu. O és que vosaltres sou dels que creuen que el rosa només és de nines? 

Jo era així. Vull pensar que ja no, perquè, com diu la cançó que dona nom a aquest text, ​estoy algo cansada, de llevar esta estrella que pesa tanto que perdí en el camino tantas cosas.

Deixa un comentari

Aquest lloc web fa servir galetes per que tingueu la millor experiència d'usuari. Si continua navegant està donant el seu consentiment per a l'acceptació de les esmentades galetes i l'acceptació de la nostra política de cookies , premi l'enllaç per a més informació.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies